Barcelona protegeix els espais musicals de petit format

“M’ha sorprès que fos per unanimitat, perquè llavors com és que no s’havia fet abans?”, va dir divendres David Carabén, del grup Mishima, just després que el ple de l’Ajuntament de Barcelona aprovés, efectivament per unanimitat, blindar els espais de petit format per oferir música en viu. Ho fa amb la modificació de l’ordenança municipal de les activitats i dels establiments de pública concurrència, mitjançant la qual s’afegeix una nova categoria d’activitat recreativa denominada Espai de Cultura Viva, i que beneficia establiments que en cap cas tenen un aforament superior a les 150 persones.

Les reaccions de l’ecosistema musical són favorables, amb matisos, algun interrogant i també la demanda d’anar més enllà i tenir cura no només de la música, sinó també i sobretot dels músics, sovint contractats de manera irregular. “Estem contents perquè per fi la ciutat entoma un deute històric amb els espais musicals de petit format, que són el motor d’un sector ric i divers a Barcelona. I ho fa amb un nou marc legal que alhora facilita la sostenibilitat econòmica i la seguretat jurídica”, diu Sergi Egea, representant de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) i membre de la cooperativa L’Afluent, que gestiona la sala Vol. “Barcelona ho necessitava”, assegura Jordi Aizcorbe, de la sala Upload del Poble Espanyol, que destaca “la contradicció que suposava que una ciutat popular, alegre i mediterrània com Barcelona tingués una normativa tan restrictiva”. “Això ens obre un futur”, diu Aizcorbe.

“Era necessari perquè la base de la música popular són els espais de petit format”, afegeix Guillem Arnedo, president de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM) i membre de la Plataforma Estatal per la Música que treballa per modificar, ampliar i millorar l’actual legislació, el reial decret del 1985 que regula la contractació laboral d’artistes. Segons Arnedo, la creació dels Espais de Cultura Viva “és positiva per la part normativa”, però recorda que cal “posar sobre la taula el problema de la contractació dels músics”, un dèficit que també recull l’ Estudi dels espais de música en viu a Barcelona encarregat per l’Ajuntament.

En aquest sentit, Albert Costa, del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC), considera que aquests espais sí que constitueixen un teixit cultural, tal com diu l’Ajuntament, “però si els músics no són contractats no poden seguir creant música i, per tant, creant teixit”. Costa reclama que la validació dels Espais de Cultura Viva estigui acompanyada d’una normativa que inclogui les bones pràctiques en la contractació dels músics. “Cobrar 50 euros per concert és cultura morta i no ens treu de la precarietat”, diu Costa, que també alerta sobre les sales, també les grans, que més que programar lloguen l’espai.

L’impuls de l’Icub

Deia Carabén: per què no s’havia fet abans? Entre altres coses per la complexitat de les diferents normatives i per la manca d’un impuls decidit. L’impuls va venir de la mà de l’actual govern municipal, que a través de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) i de la feina de Carles Sala, director de Cultura de Proximitat, i l’assessor en polítiques musicals Dani Granados -actual director de Cultura Viva-, va començar a posar fil a l’agulla per regular el desgavell de la música en viu a la ciutat, especialment en els locals petits. Tanmateix, la primera solució no va ser satisfactòria. Es va revisar la circular del 2010 perquè els locals amb llicència de bar, de cafeteria o restaurant poguessin programar concerts, també es va activar una línia de subvencions d’uns 400.000 euros per a l’adequació dels locals a les normatives d’insonorització i seguretat. Però la circular topava amb el pla d’usos dels districtes i amb una complexa xarxa legal.

Un dels esculls més importants era la rigidesa de l’aforament. Per exemple, un espai amb llicència de cafeteria amb un aforament de 30 persones no podia acollir concerts per a 100 persones retirant taules i cadires. Això feia inviable la sostenibilitat econòmica de molts espais. I no són pocs: segons l’ Estudi dels espais de música en viu a Barcelona, un 67% dels espais de música en viu tenen aforaments de menys de 150 persones. A més, la música semiamplificada no estava prou protegida i en quedaven a fora espais com els locals d’associacions culturals i les galeries d’art, entre d’altres. El pedaç no era suficient, i l’Icub l’ha esmenat després de tres anys de feina creant una categoria, Espais de Cultura Viva, que blinda per fi la música en viu. És una categoria, com diu Granados, que “protegeix la música en viu, permet noves possibilitats pel que fa a l’aforament variable i facilita la distinció entre música acústica, semiamplificada i amplificada”, i tot “garantint la convivència veïnal”.

Els tres tipus d’espais de cultura viva

La nova categoria Espais de Cultura Viva per a locals de petit format (aforaments de menys de 150) distingeix tres tipus: A per a música amplificada, B per a música semiamplificada i C per a música no amplificada. La diferència entre els dos primers està en l’aïllament acústic tant de façana com d’emissió: 45 i 95 db en el tipus A, i 34 i 90 db en el B. En tots els casos, caldrà acreditar “una programació d’un mínim de 40 activitats” i “la col·laboració amb un mínim de dues entitats associatives de diversa índole del municipi de Barcelona”, a més de complir l’adequació pertinent a una des les tres subcategories. L’Ajuntament crearà una taula de seguiment administratiu per garantir l’acompliment dels requisits.

La música ha sigut un dels àmbits culturals en què més ha treballat el govern municipal d’Ada Colau, tant amb comissionats de cultura dels comuns com quan al capdavant hi va haver el socialista Jaume Collboni. L’Ajuntament de Barcelona ha sigut pioner en la implantació d’un manual de bones pràctiques en les contractacions públiques, tant en les festes de la Mercè com en projectes de base com el Districte Cultural, un cicle que porta música i arts escèniques als centres cívics. Ha consolidat Fabra i Coats com a espai de residències musicals i festivals com el Mixtur i el Cara B. També ha sabut aprofitar la iniciativa de música clàssica del Barcelona Obertura Spring Festival per introduir i sufragar (amb 300.000 euros) una programació paral·lela gratuïta en els deu districtes, col·laborant a més amb el Liceu, el Palau de la Música i L’Auditori; és a dir, esmenant gestos de l’inici del mandat en què semblava que l’alcaldessa no entenia que equipaments com el Liceu també són actius musicals de la ciutat i amb una notable participació econòmica municipal.

L’aprovació de la creació dels Espais de Cultura Viva culmina la cura per la música d’aquest primer mandat. “És un reconeixement al valor de la música en directe a la nostra ciutat”, diu Colau. El discurs de l’alcaldessa fa seu el relat que també transmet Granados quan parla de la importància del teixit de petit format, “aquest circuit que va de baix a dalt”, en l’èxit de “projectes com el Sónar i el Primavera Sound i artistes com Rosalía”. “Les sales independents permeten que molts creadors puguin començar a desenvolupar-se i créixer –diu Colau–. Són espais per començar, per experimentar, per aprendre. Sense laboratori, sense llocs d’experimentació, la música i la cultura són senzillament impossibles. Grans artistes de renom internacional de Barcelona, grans festivals que tenim a la nostra ciutat i que també ens projecten al món sencer no existirien sense aquesta base que són les sales petites”.

És un relat, el de Colau, potser massa finalista, que considera el petit format simplement com una mena de rampa de llançament cap a l’èxit massiu, quan és moltes coses més, com ara un element fonamental per a l’ecosistema musical, per a la participació i l’enriquiment cultural de la ciutadania i, esclar, per a la sostenibilitat professional. “Volem destacar l’alta qualitat artística de les formacions de jazz, soul, flamenc, indie, rock, músiques llatines, electrònica i cançó d’autor de la ciutat, que tenen un circuit molt restringit en el qual els músics pivoten de formació en formació i acostumen a ser qui pateixen la precarietat més gran del sector –recorda Sergi Egea, de l’ASACC–. Pensem que el nou marc també ens ajudarà a combatre aquesta precarietat”.

La nova normativa sobre els espais de petit format és un pas important, però l’ecosistema musical manté reptes per als propers anys, tal com recull l’ Estudi dels espais de música en viu a Barcelona. A més de vetllar per les bones pràctiques laborals en totes les sales, de les més grans a les més petites, caldria aplicar mesures de protecció davant canvis urbanístics seguint el model de Londres, on els espais musicals tenen drets adquirits; promoure horaris que permetin conciliar els concerts amb el descans veïnal, reduint així la possibilitat de conflictes; i revisar i adequar el parc d’ateneus i centres culturals de barri, fonamentals per al teixit de proximitat, entre d’altres. I més enllà de l’àmbit municipal, queden pendents l’aplicació del Pla Integral de la Música de la Generalitat, la consolidació de la normativa de l’Estatut de l’Artista aprovat pel govern espanyol i un canvi radical en l’ensenyament musical en l’educació primària i secundària.

XAVIER CERVANTES
03/05/2019
Comparteix!
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *