Cultura lliure sí, però amb drets

Parlar de cultura lliure i de drets d’autor és parlar de drets, i parlar de drets sempre comporta preguntes i provoca tensions i lluites. Sí, l’arribada d’internet va canviar les normes del joc per sempre. Hem sabut adaptar-nos a aquest canvi després de més de vint anys? Podem seguir defensant els drets d’autor mentre construïm col·lectivament una cultura de lliure accés sent simplement partícips de la pròpia xarxa? Quin és el límit d’aquest accés?

La revolució digital va fer bocins la indústria musical. Artistes, discogràfiques, mànagers, agències, sales, promotores, festivals, fàbriques, distribuïdores, tècnics, mitjans de comunicació i botigues de discs es van veure atropellats sense pietat per una nova i benvinguda era de la velocitat on els límits de la propietat havien canviat per sempre. D’un dia a l’altre, milions de persones només necessitaven connectar-se a internet per accedir a centenars de milers d’arxius de tot tipus sense que allò suposés una gran inversió, i encara menys un delicte. En pocs mesos, internet va aconseguir il·luminar el món amb el miratge d’una nova cultura lliure que anunciava democratitzar tot allò privat al mateix temps que arrasava sense pietat tota una indústria que, tot i la seva mala fama, sostenia milers de treballadors i treballadores.

Si el monopoli de la SGAE i el seu historial de corrupció mereix, com a mínim, una col·lectivització radical i urgent per part dels seus socis i sòcies, què mereixen les plataformes d’streaming que porten anys aprofitant-se del buit legal que suposen els seus models d’explotació?

Una discogràfica es creia amb el dret d’exigir als seus i a les seves artistes que fessin la seva feina seguint uns cànons molt específics: cançons de menys de tres minuts, discs de dotze cançons, tornades cada dues estrofes… Què exigeix una discogràfica l’any 2019? Visibilitat, accessibilitat, transparència. Si els i les artistes no posen a disposició del públic tot el seu material de forma gratuïta i en totes les plataformes possibles, la gran majoria de discogràfiques (així com la resta d’agents de la indústria) es neguen en banda a treballar-hi. Tothom sap que les plataformes digitals paguen una misèria als i les artistes però, tot i això, la indústria al complet, públic i artistes incloses, no hi oposen resistència.

Si el monopoli de la SGAE i el seu historial de corrupció mereix, com a mínim, una col·lectivització radical i urgent per part dels seus socis i sòcies, què mereixen les plataformes d’streaming que porten anys aprofitant-se del buit legal que suposen els seus models d’explotació? Quan va aparèixer Napster, molts i moltes van alçar la bandera contra la pirateria en un gest patètic i inútil que ara gairebé ningú recorda. Anys més tard, els mateixos fundadors d’aquestes plataformes es renten la cara per popularitzar apps i llocs web idèntics, aparentment inofensius però molt més poderosos: YouTube, Spotify… En resum, la indústria musical no va sucumbir davant l’arribada d’internet, només va passar d’unes mans a unes altres.

La cultura ha estat el camp de proves del model econòmic que anys després s’ha utilitzat per rebentar la resta de sectors amb empreses com Uber, Airbnb o Glovo. Així com els i les artistes que van lluitar per generar alternatives reals davant dels models hegemònics que imposava la indústria musical van aconseguir donar exemple i construir formes alternatives de música i gestió musical, els i les treballadores d’altres sectors s’estan organitzant davant les noves realitats laborals. Avui en dia, la nostra responsabilitat com a músics és ser conscients dels perills als quals ens enfrontem i unir-nos per combatre’ls. Cultura lliure sí, però amb drets.

ADRIANO GALANTE

Membre del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya
Comparteix!
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *